Coses de Copenhaguen

Fa un parell de setmanes vaig viatjar a la capital danesa per visitar l'Héctor i un parell d'amics exiliats més, i de pas fer una mica el turista. En un moment de bogeria transitòria (o etílica) vaig prometre a l'autor d'aquest blog que escriuria una entrada convidada, i ja ho sabeu: "a sants i a minyons no els prometis que no els dons" (gràcies, Optimot).

 El viatge va començar de manera inquietant. No s'aprecia bé a la foto, però us prometo que aquesta senyora anava llegint un llibre sobre assassins en sèrie al tren BCN-Aeroport.

Per sort no viatjava a Copenhaguen, i un cop a l'avió vaig poder relaxar-me tot fullejant premsa txeca i menjant bombons en forma de cor gentilesa de Czech Airlines. Per si no ho sabíeu, els txecs poden presumir de tenir dues de les 10 millors begudes alcohòliques del món.

Copenhaguen és una ciutat bonica i acollidora. Gran, però no inabastable; cuidada, però no en excés; tranquil·la, però amb ambient. Vaja, que s'hi està bé.  I té coses curioses, com els arbres de coses.

L'arbre dels xumets

L'arbre del pa bimbo

L'arbre de ganxet

Al nord d'Europa els hiverns són foscos i grisos, i suposo que per això als danesos els molen els colors vius. No només els molen, sinó que en fan ostentació, i la ciutat està farcida de coses de colors. L'arbre de ganxet n'és un exemple, però n'hi ha més.

El cartell de la "zona de silenci" del tren (m'encanta el concepte)

Les peces de LEGO...

...que permeten fer coses així d'espectaculars!

Cases de colors. 

Perdoneu tant de LEGO, però és que en sóc molt fan.

La cafeteria del "Staten Museum for Kunst" també és molt colorista.

I aquesta façana amb ocells pintats.

(diria que el de la dreta és un pit-roig)

El faisà aquest no és tan vistós, però el trobo molt graciós.

Els pollets de l'etiqueta de la Tuborg edició Pasqua són grocs

(i monàrquics). 

Però a Dinamarca no tot són flors i violes, també hi ha merda.

Ara bé, fins i tot les caques són de colors.

Amb la Judit i l'Isaac vam passar un dia a la ciutat i un altre al camp...

 

... i vaig tenir el gran plaer de deixar que l'Héctor, que sap de tot i més, 

m'instruís en l'art nòrdic al "Staten Museum for Kunst".

 Hi ha quadres de desgràcies, com el de la mort del fill.

O com aquest altre, ara que els desnonaments tornen a estar en voga.

També n'hi ha de força punkies...

...i amb dauradures daurades.

 

Hi ha pares i fills que dibuixen l'art exposat.

 I gent que vol adjudicar-se el mèrit d'un altre :)

A banda de veure quadres, també vam visitar el museu botànic.

 

A més a més de veure-hi papallones i plantes que semblen caps d'ant, vaig aprendre-hi una mica de danès. Les classes van anar, un cop més, a càrrec de l'Héctor.

"Gift" vol dir "verí", però també "casat".

Que la doble calavera us serveixi d'avís! 

I m'acomiado amb un agraïment:

Merci, Héctor, per ser un amfitrió tan fantàstic!

 Ah! Al viatge de tornada no hi va haver bombons amb forma de cor, però sí lectures edificants.

 

Carne y leones III - Múnich

Después de una semana checa de cursos interesantes, networking (que es el término técnico para tomar cervezas. con la gente de la profesión de uno) y café espantoso, tenía una pequeña escala en Múnich de un par de días. Tras cinco agradables horas en autobús campo a través, llegaba a la estación central.

Lo primero que se tiene que hacer siempre al llegar es tomarse una cervezota, y pude asomar el hocico por la cervecería más conocida de la ciudad (y por extensión, de Alemania, supongo), el Hofbräuhaus am Platzl , que no es la cervecería donde se organizaban golpes de estado, pero el sitio tiene su historia y su interés.

Múnich se parece a Copenhague en esto de ser una ciudad rica y provinciana convencida de su capitalidad, aunque tiene sin duda más brilli-brilli y menos saber estar hanseático. Hay algo de catetez hidalga santanderina o donostiarra. Se ve que son católicos, vaya.

Una de las cosas más impresionantes de esta ciudad, aparte de los jardines y palacios reales, es el Monumento a Michael Jackson.

Muestro aquí los cuatro lados del mismo.

El monumento además es algo reaprovechado. Las fotos y flores están pegadas al pie de un monumento a un poeta histórico que se llama Roland o algo así, ahora eclipsado por la memoria del Rey del Pop. Como se ve, es un momumento erigido (vamos, encolado) por los fans del cantante y no por ningún estamento, y en él se distingue el amor por el detalle propio de quien hace las cosas con devoción, como las torres Eiffel de palillos o las claras montadas a mano. Vean, si no, la escobilla y el recogedor.

Seguro que, en algun sótano suburbano de la capital bávara hay un calendario hecho en cartulina rosa y boli de purpurina donde se ha establecido quién tiene que ir limpiando el monumento, como una organización anarquista cursi que revive en Michael Jackson la escena del mantenimiento de tumbas con la que empieza Volver, de Almodóvar. Y es que Múnich es de traca. Para quitarme un poco el tronío del paladar, estuve en el Deutsches Museum, que es el mayor museo de cosas en el que he estado jamás. Había historia de la navegación, de la aeronáutica, vértebras de ballena, molinos de agua a escala 1:1, planetario y hasta una sección -francamente aburrida- de geodesia.

Y claro, a sólo dos horas en tren de Neuschwanstein, cómo puede uno abstenerse? Esto son los Alpes, vistos desde el pueblecito más cercano al castillo, donde para el tren.

Y esto es un lago helado y cubierto de nieve.

El castillo, o lo que se pudo acabar de él, es impresionante, un poco para mal, o para algo entre muy bien y muy mal, que vendría esa sensación de vértigo, incredulidad y placer terrible ante lo kitsch. Los pasillos de una zona son románicos con un algo monástico de irlandés, el dormitorio es una fantasía gótica como el Jorobado de Notre Dame de Disney y la sala del trono es de un estilo bizantino reinterpretado con la gama de colores de las revistas de los Testigos de Jehová. Por desgracia no me dejaron sacar fotos del interior, así que hay que conformarse con las vistas exteriores, andamio inclusive.

Y con esto se cierra mi breve contacto con Baviera, su pijerío y su patrimonio. Sirva de muestra este último botón (de polito).